LA PRIMAVERA JA HA ARRIBAT… LES PAPARRES TAMBÉ !
Com ja sabeu les paparres poden ser transmisores durant la picada, de malalties tant en gossos com en persones, que poden arribar a ser molt greus.
Cal que us assesoreu bé per triar el medicament més adecuat per la vostra mascota, per donar-li una bona protecció repelent i evitar la picada de la paparra sense tampoc sobredesparasitar amb masses productes químics.
Coneixem una mica més de prop aquest paràsit que tanta angúnia ens provoca. A Catalunya tenim tres tious de paparres: la paparra marró del gos, la paparra de camp i la paparra de boscos i matolls:
- La paparra marró del gos (Rhipicephalus sanguineus) Originàriament africana, es va anar estenent arreu del món acompanyant l’home i els animals domèstics en els seus desplaçaments. És una paparra molt freqüent en gosseres i edificacions, arribant a provocar plagues.
- La paparra del gos apareix en els mesos de primavera i a finals de l’estiu, mentre que desapareix dels animals durant els mesos més calorosos i de més fred. Tanmateix, no és infreqüent veure animals parasitats tots els mesos de l’any. Fora d’un ambient domèstic, és freqüent observar-la en zones de vegetació de ribera, on poden presentar-se grans poblacions, la qual cosa fa que siguin llocs d’especial risc tant per al gos com per a l’home. En canvi, no és habitual trobar-la en boscos de cap tipus.
- La paparra de camp (Ixodes ricinus) que parasita sobretot els remugants que pasturen. Aquesta paparra necessita ambients frescos amb una elevada humitat relativa. És una paparra molt típica de llocs amb una climatologia atlàntica. Per tant, no és gaire freqüent trobar-la en les zones de clima mediterrani. A Catalunya s’observa a les pastures de muntanya prepirinenques i pirinenques. L’home pot ser picat per aquesta paparra quan fa sortides al camp.
- La paparra de boscos i matolls (Dermacentor marginatus) Els adults són més actius duran els mesos freds de l’any. A Catalunya l’hem pogut observar pràcticament en totes les zones de bosc i matolls on pasturen remugants, però també en aquelles zones habitades només pel senglar.
La probabilitat que té una paparra infectada de transmetre un patogen és directament proporcional al temps que aquesta estigui fixada. Per tant és molt important treure la paparra el més aviat possible, i si potser durant les primeres 24 hores.
En el cas de tenir una paparra fixada a la pell no és recomanable utilitzar cap dels mètodes tradicionals (alcohol, gasolina, sabó, etc..). La millor manera d’extreure-la és fer ús d’unes pinces de punta fina, tot subjectant-la en el punt de fixació a la pell. Ens hem d’assegurar que una vegada retirada no hi hagin quedat restes de l’aparell bucal. Qualsevol problema relacionat amb les paparres és molt fàcil d’evitar amb una correcta desparasitació de la vostra mascota.